núm. 8

EDITORIAL

L’espècie humana és fascinant. Som sis mil milions de peces d’un trencaclosques acolorit i divers que conforma un mosaic en perenne moviment, ple de reflexos lluminosos, de somriures, de rialles... de paraules! Hi ha tantes paraules, tantes maneres de dir-les, d’ordenar-les, d’omplir-les de significats, de cridar-les, de xiuxiuejar-les, tantes maneres d’entendre’s com persones disposades a entendre’s. És un món fascinant! No una babel bíblica, sinó un jardí de l’Edèn. Les persones s’agrupen en famílies que parlen de manera similar, però que són capaces d’entendre’s amb famílies que parlen d’altres maneres. Tot és qüestió de voler.

Per desgràcia hi ha grups de gent autoritària que la diversitat no l’entenen i que volen imposar el seu model de llengua perquè pensen que és el millor, l’únic raonable, i menystenen, en el millor dels casos, les llengües dels veïns. La velocitat d’extinció de les llengües de l’espècie humana és de vertigen. És la velocitat de l’empobriment, del camí del gris, del desert cultural. Per desgràcia, el creador de l’esperanto era un visionari que va predicar en un desert que era ple només de romàntics. I la realitat és que els romàntics romanen perduts pels boscos emboirats. La realitat és que el pes aclaparador dels poderosos ha anat ofegant els que eren més dèbils, més petits.

Els catalans tenim una llengua que és la nostra manera d’interpretar el món. Per desgràcia, però, tenim veïns plens de complexos que es fan passar el mal humor a base d’atonyinar els més petits, els que hem de lluitar constantment per no desaparèixer dil·luïts en el mar gris de la uniformitat. És per això que, tossudament com diu el poeta, ens aferrem acarnissadament a les nostres paraules, als sons que som capaços d’articular, i parlem i escrivim en aquesta llengua, amb aquesta manera d’interpretar el color del cel o la sensualitat de la mar.

Des de les pàgines d’aquesta humil publicació ens sumem a totes les gotes que formen el nostre mar cultural. Reverenciem tots aquells que fins i tot ha pagat amb la vida la defensa de la seva cultura, la nostra, i en reconeixement continuem pensant, parlant i escrivint en català i passem el testimoni de la tossuderia als nostres descendents. I als veïns rondinaires, humilment els recomanem que s’hi posin fulles (perquè desitjar-los que s’arrosseguin per un canyar mal podat i amb el cul untat de bitxo seria pecat i res més lluny de la nostra intenció que pecar, eh?).

Índex del darrer número:

editorial
una ullada al món: Núria Ivern - Flor nova.
vells mites, noves versions: Pau Bielsa - Gigantomaquia.
una de freda i una de calenta: Roser Llagostera -Males comunicacions.
versatge: Marina Arnau - Construïm capacitats.
(parèntesi): Sílvia Güell (haikus); Eduard Carmona (Al bosc idíl·lic); Joan Josep Miracle (Musical).
el lector ideal: Mònica Batet - El dilema.
freakandó: Maria Bai Eta - la freahresposta.
el cinemaparàgraf: Marcel Banús - Macçarthisme, 60 anys.
al peu de la lletra: Montse Salvadó - En lluita.
al nostre gust: Joan Guasch (El jersei); Joan-Josep Miracle (Diari d'un astre comarcal).

Consell de redacció de balls de lletres n. 8: Claustre de Bofarull, Jordi de Bofarull, Eva Busquets, Míriam Culleré, Teresa Guasch, Anna Montserrat i Joan Guasch (ponent de la Comissió).

Aquest número ha estat dissenyat i maquetat per l’Àlex Rull.

Hem comptat amb les col·laboracions de: Marina Arnau, Marcel Banús, Mònica Batet, Pau Bielsa, Eduard Carmona, Sílvia Güell, Núria Ivern, Roser Llagostera, Joan Josep Miracle, Montse Salvadó i la fotografia de portada de l'Anna Montserrat. Esperant el diploma escolar (Lavié, Togo).

PRESENTACIÓ DE LA REVISTA: Sala d'actes de l'IEV